Valentí Castanys / Valentí Castanys. Una sàtira elegant i tranquil·la

Dibuixant, humorista i comediògraf. Fill d’una família benestant barcelonina, l’avi matern era un industrial tèxtil que vivia de renda, es feia les cigarretes a mà, tocava l’acordió i, malgrat no ser gaire lector, tenia a la seva llibreria la col·lecció del Cu-Cut, La Ilustració Catalana, Pèl i Ploma i un seguit de revistes que entusiasmaren el petit Valentí. Al seu pare, enginyer industrial, humanista, indulgent, li hauria agradat que el seu fill fos enginyer industrial. Va començar la carrera, però tal com diu a les seves memòries “davant un problema d’àlgebra jo feia els mateixos escarafalls que fan els andalusos davant un gripau” i es va treure el títol d’electricista per correspondència.

Potser van ser les visites al taller de Modest Urgell, on hi anava amb el seu pare per pagar el lloguer de la casa on vivien i que era propietat del pintor, les que van despertar les seves dèries artístiques. A partir d’aquí començarà a conèixer els grans dibuixants i pintors del moment. Sent gran admiració pels dibuixos de Ricard Opisso, “el degà dels dibuixants catalans”. També coneix a través del Cu-Cut, Joan G. Junceda, “el mestre”. Amb ells discuteixen sobre pintura i art en general, encara que sovint eren discussions absurdes. Segons paraules d’un filòsof de l’època: “Ni jo us entenc a vós ni vós m’enteneu a mi, i, per més que ens entenguéssim, no ens entendríem. M’heu entès? Doncs, entesos”

El 1916 participà al I Saló d’Humoristes i guanyà el premi Cambó, de qui era un gran admirador. Impulsor de Xut!, revista esportiva humorística que apareix el 1922 fins el 1936, des de la qual es vol reflectir l’aspecte humà dels futbolistes. Reporter de futbol sense ser-ne aficionat, segons paraules seves “els cronistes de guerra no en són pas aficionats”.

Col·labora en nombroses publicacions En Patufet, El Senyor Canons, El Be Negre, el TBO, La Veu de Catalunya, etc. A l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona conserven 395 dibuixos d’aquesta última publicació. Hi veiem representades caricatures dels principals protagonistes de la vida política del país dels anys de la Segona República Espanyola.

Durant la Guerra Civil va fugir a Itàlia i a França on feu de col·laboracionista i quan Francisco Franco va guanyar la guerra es va unir al nou règim, segurament per una qüestió de supervivència. Potser per aquesta raó, el gran dibuixant Valentí Castanys va caure en l’oblit. A l’acabar la guerra va col·laborar a la revista Destino, al diari El Mundo Deportivo (fins el 1946) i a El Correo Catalán. Als anys 40 va voler recuperar la revista satírica sobre l’esport Xut!, el seu gran èxit, però el règim el va frenar i la va rellançar reconvertida en El Once, una versió castellanitzada tan exitosa com l’original. També va publicar l’obra de teatre Ha guanyat el Barça (1945), i als seixanta es va fer molt popular amb la sèrie La família Sistacs (1965) que havia començat a Ràdio Barcelona el 1933.

Conferenciant, escriptor d’algun sainet de teatre, ninotaire, treballador metòdic que no esperava la inspiració. D’un humor amable i irònic, fins i tot un punt absurd, no dubtava a riure’s d’ell mateix. Enric Gomà, filòleg i guionista el presenta: “Per dir-ho ras i curt, Castanys és l’Andreu Buenafuente dels anys trenta, quaranta, cinquanta i seixanta”.